Història de Catalunya

Història

Avui Catalunya és una regió d’Espanya. Però Catalunya va ser una de les més grans nacions del món i us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic, fins i tot abans que Anglaterra”, va explicar el viol·loncelista Pau Casals davant els dignataris de les Nacions Unides a Nova York. En aquell acte del 24 d’octubre de 1971, el músic català més internacional rebria la Medalla de la Pau de l’ONU en reconeixement pel seu compromís antifeixista durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.

Les paraules de Casals remeten als primers segles de la història de la nació catalana quan les Assemblees de Pau i Treva —la primera de les quals es va celebrar el 1027— van servir per regular els drets dels pagesos davant dels abusos feudals i a la vegada van posar la base de les Corts Reials Catalanes creades el 1283 i considerades un dels primers parlaments d‘Europa. Així, ja des del segle XI, l’esperit del diàleg i el pactisme és a l’ADN de la nació catalana.

Els historiadors situen les arrels identitàries de Catalunya al segle IX quan el comte Guifré el Pilós va trencar els vincles amb l’Imperi Carolingi.

Però des de quan podem parlar de nació catalana? Si bé és difícil posar data exacta al naixement d’un poble, els historiadors situen les arrels identitàries de Catalunya al segle IX quan el comte Guifré el Pilós —comte de Barcelona i d’altres dominis situats al vessant sud i nord dels Pirineus— va trencar els vincles amb l’Imperi Carolingi i els reis francs que fins llavors governaven la zona. I és així com es va posar la llavor del que avui coneixem com Catalunya, un territori que al llarg dels segles ha recollit l’herència cultural d’ibers, grecs, romans, cristians i musulmans.

Catalunya, la gran potència del mediterrani occidental

Corts CatalanesUnits dinàsticament amb el veí Regne d’Aragó, al segle XIII els catalans es van convertir en una de les grans potències militars del Mediterrani occidental: el rei Jaume I va conquerir Mallorca i València —fins al moment sota domini musulmà— i els seus hereus van arribar a ser sobirans de Sardenya, Nàpols i Sicília. L’esplendor política, cultural i comercial de Catalunya durant l’edat mitjana va culminar amb el casament de casament del rei Ferran II d’Aragó i comte de Barcelona amb la reina Isabel I de Castella, el 1469. Aquella unió matrimonial va convertir els Reis Catòlics — aquest és el títol que van rebre del Papa Alexandre VI— en una de les monarquies més influents del continent. I no és casualitat que durant el seu mandat l’almirall Cristòfor Colom emprengués el viatge que el portaria a Amèrica el 1492.

Amb l’arribada de Colom al Nou Món l’eix comercial mediterrani es va desplaçar cap a l’oceà Atlàntic i Catalunya se’n va ressentir. A partir de llavors, l’hegemonia política i econòmica de Castella va tensar les relacions amb Catalunya i malgrat que es van respectar les institucions pròpies dels catalans, la relació entre uns i altres mai va ser del tot fluida. Però el punt culminant de les desavinences arribaria amb la Guerra de Successió, al principi del segle XVIII: el rei Carles II d’Espanya va morir sense fills i això va desencadenar un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia. A l’hora d’elegir el nou sobirà, Castella i França van apostar per Felip V de Borbó, mentre que Catalunya, Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal i el Regne de Saboia van donar suport per l’arxiduc Carles. I la guerra resultant va acabar el 1715 amb la derrota dels catalans. Com a revenja, Felip V va anul·lar de les institucions pròpies —com la Generalitat de Catalunya—, va prohibir parlar català en l’àmbit públic i es va imposar per “Dret de Conquesta Militar” les lleis de Castella.

El 1715 Felip V va anul·lar de les institucions de Catalunya va prohibir parlar català en l’àmbit públic i es va imposar les lleis de Castella.

El renaixement de la nació catalana

La nena obrera de Joan Planella (1885)La cultura i la política catalanes no és recuperarien d’aquella desfeta fins ben entrat el segle XIX quan, coincidint amb l’esclat de la revolució industrial, Catalunya va esdevenir el motor més important de l’economia d’Espanya. Aquell dinamisme comercial —basat especialment en la indústria tèxtil i l’exportació de licors— va coincidir amb el naixement del catalanisme, que tindria la seva derivada cultural en el moviment de la Renaixença, un corrent intel·lectual que va treballar per la recuperació dels símbols identitaris catalans i, sobretot, va dignificar l’ús de la llengua.

I mentre el catalanisme consolidava els seus actius polítics, al tombant de segle, una nova generació d’artistes irreverents amb ganes de revolucionar la societat —com Santiago Rusiñol i Ramon Casas—, van impulsar el Modernisme. Barcelona, com a capital de Catalunya, va esdevenir un centre cultural reconegut arreu d’Europa i Antoni Gaudí es va erigir com l’arquitecte de moda entre la burgesia catalana. Alguns dels seus edificis —La Pedrera, la Casa Batlló, el Parc Güell i la Sagrada Família— són, avui, icones internacionals d’aquella revolució artística. Així, els primera anys del segle XX, Catalunya recuperava bona part de la força política, cultural i econòmica que havia perdut amb la derrota de la Guerra de Successió.

Fins i tot, l’any 1931, amb la instauració la República Espanyola es va reconèixer el dret a l'autogovern de Catalunya i Francesc Macià va ser proclamat president de la Generalitat, el primer des que Felip V de Borbó havia abolit les institucions catalanes. Però els projectes de la Generalitat es van estroncar mot aviat: l’estiu del 1936, un cop d'estat militar encapçalat pel general Francisco Franco va ser l'inici d'una Guerra Civil que duraria gairebé tres anys. La victòria dels franquistes contra els republicans, va significar la instauració d’una dictadura feixista que va anul·lar les institucions republicanes i, durant gairebé 40 anys, va prohibir la llibertat d’expressió i els partits polítics, va imposar la religió catòlica i va perseguir qualsevol símbol de catalanitat.

Polítics, sindicalistes, treballadors i intel·lectuals compromesos amb la República —com per exemple el pintor Picasso, molt vinculat a Barcelona, o el músic Pau Casals— van haver de marxar a l’exili. Entre els exiliats s’hi comptava Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya en el moment de la victòria feixista. Però malgrat fugir de Catalunya, el 1940 va ser detingut a França per la policia militar de l’Alemanya nazi i entregat a les autoritats col·laboracionistes espanyoles. Pocs mesos després seria condemnat a pena de mort i assassinat al Castell de Monjuïc de Barcelona. Com ell, 150.000 catalans van passar per les presons franquistes i gairebé 4.000 van ser afusellats per motius polítics.

Però malgrat les prohibicions i la repressió policial, van aparèixer nombrosos moviments clandestins per intentar erosionar la dictadura. Va caler, però, esperar fins a la mort de Franco el 1975 per poder impulsar, de nou, la democràcia. L’any 1977, amb el retorn de Josep Tarradellas, President de la Generalitat de Catalunya a l’exili, es va restablir de manera provisional la principal institució de govern de Catalunya. El 1978, els espanyols van aprovar una nova constitució que dividia el territori en 17 autonomies amb diversos graus de descentralització. A Catalunya, un nou Estatut d’autonomia regularia les relacions entre el Principat i l’Estat Espanyol.

Jocs Olímpics de Barcelona'92I la consolidació de la democràcia va coincidir amb dos fets cabdals en la història recent del nostre país: el primer fou l’entrada d’Espanya, i per tant de Catalunya, a la Comunitat Econòmica Europea l’any 1986, i el segon, la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, que van servir per donar reconeixement internacional a Catalunya. Però malgrat els avenços aconseguits des de llavors, l’estira-i-arronsa per la gestió de certes competències governamentals —especialment pel que fa a les econòmiques i l’ensenyament de català a les escoles— van continuar enfrontant els governs de Catalunya i Espanya.

Avui, el fracàs de l'encaix de Catalunya a Espanya ha posat en evidència les dificultats de l’Estat per acceptar la seva diversitat nacional, cultural i lingüística i ha derivat en l’augment del suport de la població catalana a la independència.

L’any 2005, després de 35 anys de democràcia, els catalans van decidir actualitzar el seu estatut d’autonomia amb l’objectiu de consolidar l’autogovern i, d’alguna manera, acomodar la seva realitat nacional a l’Estat espanyol. El nou estatut va ser aprovat pel Parlament de Catalunya i les dues cambres del Parlament espanyol i, finalment, sotmès a referèndum del poble català, que li va donar suport en una proporció de 3 a 1. Un cop signat pel rei, el nou estatut va entrar en vigor l’estiu del 2006. Però una sentència del Tribunal Constitucional Espanyol del 2010, resultat d’un recurs presentat pel Partit Popular, va declarar nuls els articles clau del nou acord polític i va desencadenar el conseqüent xoc entre legitimitat democràtica i legalitat.

Avui, el fracàs d’aquest intent per acomodar Catalunya en la legalitat espanyola ha posat en evidència les dificultats de l’Estat espanyol per acceptar i gestionar amb intel·ligència la seva diversitat nacional, cultural i lingüística i ha derivat en l’augment del suport de la població catalana a la independència. En plena celebració del 300 aniversari de la Guerra de Successió espanyola, el debat sobre la creació d’un nou Estat català europeu és sobre la taula més clarament que mai.

Darrera actualització: 14 Gener 2015

Imprimeix